Escrit el 27/1/10
EL COMPROMÍS
Etimològicament COMPROMÍS significa "acord o promesa que obliga a algú a fer alguna cosa".
Segons el meu parer hi poden haver diferents tipus de compromisos: dur a terme alguna acció, respectar les normes socials (ser bon ciutadà), ser responsable amb les tasques que se't demanen, ideològics (política, ser solidari...) i es poden prendre de manera formal, verbal, en un tovalló de paper... i pactar-los amb diferents persones i grups: començant per un mateix i acabant per la societat però passant pels amics, la parella i la família.
I dic 'pactar' perquè considero que per assumir un compromís, abans, s'ha d'haver valorat, discutit, mirat els peròs i els contres de les parts implicades en l'acord. Però no sempre hi ha la possibilitat de donar aquest primer pas, hi ha compromisos que ens vénen 'imposats'.
Però, sempre es compleixen els compromisos? És un feina fàcil?
Evidentment, depèn del tipus de compromís i amb qui el tinguis, però crec que si algú assumeix un compromís ha de fer tot el possible per complir-lo ja que prèviament ha estat valorant les seves possibilitats.
Una vegada acomplert l'acord la satisfacció personal i del grup i el reconeixement després d'haver fet la feina ben feta, compensarà l'esforç que ha representat. No acomplir els compromisos comporta desencís per les dues parts.
En aquests moments jo em sento compromès en assolir unes fites, objectius i reptes pel que fa als estudis, l'equip de futbol al qual pertanyo i a les meves relacions socials més properes.
Ja per acabar, voldria afegir que crec que els compromisos més importants són els que prens amb tu mateix ja que repercutiran en l'entorn més proper.
Aquests requereixen un esforç personal molt important, voluntat, perseverança i disciplina. Sense aquests factors és gairebé impossible complir un compromís perquè sovint és fàcil trobar una excusa per deixar-ho.
jueves, 4 de marzo de 2010
Disertació Ferran 1 - Els sous dels futbolistes
Escrit el 21/9/09
ELS SOUS DELS FUTBOLISTES
Aquests dies ha sortit a la premsa que el F.C.Barcelona ha tancat l’ampliació de la clàusula de rescissió del jugador del Barça Leo Messi. I, al llegir-ho m’he tornat a plantejar, com moltes altres vegades, si és ètic que en el món del futbol i d’altres esports determinats, es bellugui tal quantitat de milions d’euros.
Reflexionant sobre aquest tema, valorant arguments a favor i en contra i deixant constància per endavant que sóc un afeccionat del futbol, considero que la seva feina no és vital per a la societat com ho podrien ser les de enginyers, bombers, metges, polítics, etc., els quals no cobren ni molt menys, els sous astronòmics dels jugadors de futbol.
És cert que se’ls exigeix unes condicions físiques i un nivell d’esforç molt important però això no garanteix un bon rendiment en el terreny de joc.
Un altre tema és el preu dels traspassos. Aquest estiu, submergits en una crisi econòmica mundial, hem hagut de veure com el Reial Madrid pagava 94 milions per un jugador i uns quants més per uns altres.
En fi, crec que els preus que es paguen avui en dia al món del futbol han arribat a un extrem que els trobo, fins i tot, una mica immorals. I encara més si pensem en la quantitat de gent que es mor de gana cada dia...
Si comparem amb altres esports en que també es paguen altes quantitats de diners (tenis, fórmula 1...) veiem que el resultat depèn de l’esforç individual i en un moment determinat, mentre que en el futbol el resultat depèn de tot l’equip.
I cobraria el mateix una jugadora de futbol...
L’única situació que podria justificar aquests pagaments (estem parlant de 10, 11 o 12 milions d’euros l’any, sense comptar incentius) seria que hi ha pocs jugadors que cobrin aquests sous, només els que són considerats “cracs” per la societat, pels mitjans de comunicació i pels propis clubs; i també que els diners que es manipulen provenen d’activitats econòmiques privades, és a dir, que l’administració pública no dóna diners per pagar aquests jugadors.
En resum, crec que està bé que alguns jugadors guanyin més diners que d’altres que no sobresurten tant en la seva carrera professional, però sense arribar a aquests extrems.
ELS SOUS DELS FUTBOLISTES
Aquests dies ha sortit a la premsa que el F.C.Barcelona ha tancat l’ampliació de la clàusula de rescissió del jugador del Barça Leo Messi. I, al llegir-ho m’he tornat a plantejar, com moltes altres vegades, si és ètic que en el món del futbol i d’altres esports determinats, es bellugui tal quantitat de milions d’euros.
Reflexionant sobre aquest tema, valorant arguments a favor i en contra i deixant constància per endavant que sóc un afeccionat del futbol, considero que la seva feina no és vital per a la societat com ho podrien ser les de enginyers, bombers, metges, polítics, etc., els quals no cobren ni molt menys, els sous astronòmics dels jugadors de futbol.
És cert que se’ls exigeix unes condicions físiques i un nivell d’esforç molt important però això no garanteix un bon rendiment en el terreny de joc.
Un altre tema és el preu dels traspassos. Aquest estiu, submergits en una crisi econòmica mundial, hem hagut de veure com el Reial Madrid pagava 94 milions per un jugador i uns quants més per uns altres.
En fi, crec que els preus que es paguen avui en dia al món del futbol han arribat a un extrem que els trobo, fins i tot, una mica immorals. I encara més si pensem en la quantitat de gent que es mor de gana cada dia...
Si comparem amb altres esports en que també es paguen altes quantitats de diners (tenis, fórmula 1...) veiem que el resultat depèn de l’esforç individual i en un moment determinat, mentre que en el futbol el resultat depèn de tot l’equip.
I cobraria el mateix una jugadora de futbol...
L’única situació que podria justificar aquests pagaments (estem parlant de 10, 11 o 12 milions d’euros l’any, sense comptar incentius) seria que hi ha pocs jugadors que cobrin aquests sous, només els que són considerats “cracs” per la societat, pels mitjans de comunicació i pels propis clubs; i també que els diners que es manipulen provenen d’activitats econòmiques privades, és a dir, que l’administració pública no dóna diners per pagar aquests jugadors.
En resum, crec que està bé que alguns jugadors guanyin més diners que d’altres que no sobresurten tant en la seva carrera professional, però sense arribar a aquests extrems.
miércoles, 3 de marzo de 2010
Disertació Kikus 1 - La tolerància
La tolerància.
La tolerància és la capacitat de donar la mateixa importància i respectar la manera de pensar, de fer i de viure que tenen els altres igual que la nostra pròpia.
Actualment estem en una societat més tolerant amb certes coses que no pas fa uns quants anys. Però pel que fa a la immigració, política, nacionalitats… la gent cada cop es torna més intolerant, per que cada cop els països s’obren més al món i nosaltres ens tanquem més en nosaltres mateixos, perquè no sabem reaccionar davant de situacions noves.
La intolerància és la por a lo desconegut.
Hi ha grups de gent de creences totalment intolerants, com el Ku Klux Klan, els Nazis, els feixistes… que tenen una actitud i una forma de pensar totalment intolerants, i que nosaltres a simple vista rebutgem, i arribem casi a odiar o apartar tota la gent que és així.
Llavors nosaltres també estem sent intolerants en certa manera, tot i que sigui difícil de pensar, s’ha de respectar les seves idees, sinó ets com ells. Però realment podem respectar les coses que ens repugnen?
La intolerància cap a una idea fa que la gent sigui intolerant a les teves idees, o l’odi a una raça fa que aquella gent odiï la teva raça, és a dir la intolerància crea intolerància.
Per tant perquè ens respectin hem de respectar
També és cert que no només s’ha de ser tolerant sinó demanar que o siguin amb tu, és a dir la tolerància las d’exigir perquè et tolerin a tu i no et sentis insultat o menys preuat.
Per altra banda si tenim tolerància cap als altres podem obrir-nos més al món, intercanviar idees i enriquir-nos de coneixements, creences, estils de vida, maneres de veure les coses diferents... que després ens farà ser encara més tolerants.
En conclusió, com més tolerants siguem més “oportunitats” tindrem a la vida per fer coses, conèixer persones... en canvi, si ens tanquem sempre amb les nostres coses, l’únic que fem és desaprofitar oportunitats i desaprofitar-nos a nosaltres mateixos.
La tolerància és la capacitat de donar la mateixa importància i respectar la manera de pensar, de fer i de viure que tenen els altres igual que la nostra pròpia.
Actualment estem en una societat més tolerant amb certes coses que no pas fa uns quants anys. Però pel que fa a la immigració, política, nacionalitats… la gent cada cop es torna més intolerant, per que cada cop els països s’obren més al món i nosaltres ens tanquem més en nosaltres mateixos, perquè no sabem reaccionar davant de situacions noves.
La intolerància és la por a lo desconegut.
Hi ha grups de gent de creences totalment intolerants, com el Ku Klux Klan, els Nazis, els feixistes… que tenen una actitud i una forma de pensar totalment intolerants, i que nosaltres a simple vista rebutgem, i arribem casi a odiar o apartar tota la gent que és així.
Llavors nosaltres també estem sent intolerants en certa manera, tot i que sigui difícil de pensar, s’ha de respectar les seves idees, sinó ets com ells. Però realment podem respectar les coses que ens repugnen?
La intolerància cap a una idea fa que la gent sigui intolerant a les teves idees, o l’odi a una raça fa que aquella gent odiï la teva raça, és a dir la intolerància crea intolerància.
Per tant perquè ens respectin hem de respectar
També és cert que no només s’ha de ser tolerant sinó demanar que o siguin amb tu, és a dir la tolerància las d’exigir perquè et tolerin a tu i no et sentis insultat o menys preuat.
Per altra banda si tenim tolerància cap als altres podem obrir-nos més al món, intercanviar idees i enriquir-nos de coneixements, creences, estils de vida, maneres de veure les coses diferents... que després ens farà ser encara més tolerants.
En conclusió, com més tolerants siguem més “oportunitats” tindrem a la vida per fer coses, conèixer persones... en canvi, si ens tanquem sempre amb les nostres coses, l’únic que fem és desaprofitar oportunitats i desaprofitar-nos a nosaltres mateixos.
Disertació Kikus 2 - L' Amor
L’AMOR
Amor, quan la gent escolta aquesta paraula, és molt possible que li vingui al cap la persona la qual estima, el nòvio, la nòvia, el marit, la dona, la noia o noi que li agrada, els fills, els pares, els germans…
Amor podríem dir que és sentir que una persona és essencial per nosaltres, que la necessitem tenir a prop i que per a nosaltres té un valor majoritari a la resta de coses.
Però l’amor, també el podem tenir cap a un animal, una divinitat , un objecte, una obra artística, un equip, una nació o fins i tot amor cap a nosaltres mateixos, l’autoestima.
L’amor ens fa sentir be, ens omple, ens fa si més no, tenir un altre motiu per el qual lluitar en aquest món. L’amor crea vincles, entre les persones i les persones necessiten aquests vincles, l’ésser humà, necessita estimar i ser estimat, perquè si per exemple perdem a una persona estimada, el vincle es va afeblint, o simplement desapareix, i quan això passa estem tristos, plorem, no ens sentim be, notem que ens falta alguna cosa.
L’amor ens pot fer viure moltes situacions, experiències i sentiments, com per exemple, la timidesa, la timidesa a parlar amb aquella persona que ens agrada, també ens pot fer sentir que estem flotant entre núvols quan estem be amb la persona estimada, o que estem totalment destrossats quan es perd tot.
L’amor és el poder, és el que té el control de moltes de les nostres accions i decisions d’una manera totalment abstracte però real.
L’amor té dos períodes, el passional, que dura un temps relativament curt i el romàntic que és etern.
L’amor romàntic és totalment humà, crec que és una de les coses que ens defineix. Els animals no s’enamoren, els animals escullen la “parella” per que es senten estimulats i la que troben ja els va be. Això no vol dir que no tinguin un amor cap als fills o cap als pares, però casi sempre és per el fet de protegir l’espècie en general. Les persones no escollim de qui ens enamorem, però tot el que fem pot influenciar a enamorar-se d’algú i evidentment, tenim la capacitat de reflexionar i posteriorment decidir si realment volem aquella persona. Hi ha vegades que actuem com a animals quan ens agafa el famós “flechazo” i que llavors tot passa a ser res al costat de la persona que ens agrada. Diuen que l’amor és cec. Llavors és quan entrem al amor més passional, arribat al extrem però que no deixa de ser amor.
Personalment crec que l’amor a un amic o amiga, a una parella o a un familiar és de les poques coses que no es poden perdre mai i que són la verdadera riquesa, el veritable tresor de cada persona.
Per últim crec que l’amor és universal i essencial, i que qualsevol persona, de qualsevol lloc, pot ser capaç de trobar-lo, deixant-se estimar, sense tenir por, perquè al cap i a la fi tots, absolutament tots estem destinats algun dia o altre a sentir amor cap a alguna persona d’aquest món.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)